"Quan arriba la penombra" de Jaume Cabré

La lectura del mes de novembre és... Quan arriba la penombra de Jaume Cabré.

Sinopsi:

Un nen poruc que es rebel·la contra la tirania d'un mestre, un assassí que es confessa davant la pròxima víctima, un lladre xuclat pel quadre que acaba de robar, un escriptor que amenaça l'editor de suïcidar-se, un ancià que passeja pels escenaris on va fer la guerra... Són històries colpidores, que es trenen o es visiten les unes a les altres, sempre amb dinamisme, energia, tocs d'humor i incursions en la fantasia.

Quan arriba la penombra és un llibre de relats que s'il·luminen com les pedres fogueres. Hi trobem individus inquiets que voldrien ser en alguna altra banda, personatges fora de la llei, aromes de thriller, tocs d'ironia, elements fantàstics… amb la mestria tècnica que l'ha fet cèlebre a tot Europa -salts endavant i endarrere, canvis de punts de vista, veus que es trenen-, però també amb tota la passió vital. Jaume Cabré ha compost un llibre compacte on no hi sobra ni una paraula. Quan arriba la penombra és un conjunt de relats imbricats en una pinya unitària i rotunda, històries tocades per la foscor i per la ràbia, però també per la ironia, la fantasia i el joc.

Jaume Cabré (Barcelona, 1947) va saltar amb força en el panorama literari internacional d’avui amb la novel·la Les veus del Pamano, i també amb les seves novel·les Fra Junoy o l'agonia dels sons, Senyoria i L'ombra de l'eunuc; també cal destacar el seu recull de contes Viatge d'hivern, l'obra de teatre Pluja seca, i els llibres d’assaig El sentit de la ficció, La matèria de l'esperit i Les incerteses. Ha escrit guions televisius i cinematogràfics. És membre de l'Institut d'Estudis Catalans i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest salt es va consolidar amb Jo confesso, la seva darrera novel·la, premiada amb el Prix Courrier International a la millor novel·la estrangera 2013 i el Premi Ciutat de Barcelona 2013 a la projecció internacional de la ciutat. És l'obra monumental que l'ha consolidat com el referent indiscutible dels autors catalans contemporanis.

"El fill de l'italià" de Rafel Nadal

La lectura del mes de novembre és... El fill de l'italià de Rafel Nadal.

Sinopsi:

En Mateu creix en una família trencada que no se sent seva. Des de petit lluita per deixar enrere els crits, les baralles i la misèria de la Mina, la casa més pobra de Caldes de Malavella, la que tothom evita. Aviat descobreix que els seus orígens s'amaguen darrere d'un secret del qual ningú parla però que coneix tothom: el poble està marcat per l'odissea d'un miler de joves mariners italians que s'hi van refugiar en plena Segona Guerra Mundial. Són els supervivents de l'enfonsament del cuirassat Roma, bombardejat pels alemanys el 9 de setembre de 1943 en venjança per l'armistici entre Itàlia i els aliats. 

Seixanta anys després, en Mateu decideix buscar el seu pare i comença a fer -se preguntes: qui era aquell noi que xiulava cançons napolitanes i duia a rentar la roba a la seva mare? Quins eren els somnis de la Joana, que plantava clavells de poeta per escapar d'un marit bosquetà que no parava mai a casa?

Rafel Nadal i Farreras (Girona, 1954) escriu a La Vanguardia i col·labora habitualment a RAC1 i TV3. Ha estat director d’El Periódico de Catalunya de maig de 2006 a febrer de 2010, període durant el qual el diari va rebre nombrosos premis, entre els quals el Nacional de Comunicació. És autor d’Els mandarins (2011), un llibre de retrats sobre el poder; Quan érem feliços (Premi Josep Pla, 2012), una obra de referència de la literatura de la memòria, i Quan en dèiem xampany (2013), sobre una saga familiar a cavall de Catalunya i la Xampanya francesa. La maledicció dels Palmisano (2015) ha estat traduïda a vint-i-dues llengües, i La senyora Stendhal (2017), la seva darrera novel·la, a cinc.

"Jo sóc aquell que va matar Franco" de Joan-Lluís Lluís

La lectura del mes de setembre és... Jo sóc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís.

Sinopsi:

El personatge que afirma haver matat Franco, Agustí Vilamat, neix el 1916 en una casa modesta de Solsona. Tot i ser un nen prudent, contemplatiu, perd un ull en un accident absurd. Aviat, gràcies a les revistes infantils que guarda un notari amic de la família, descobreix el gust per la lectura i pels secrets de la llengua, que no l'abandonarà mai. I així, uns anys més tard, baixa a Barcelona a fer de corrector lingüístic, poc abans que esclati la guerra. Una guerra que no s'acaba el 1939, perquè Franco, cedint a les pressions de Hitler, declara la guerra als Aliats i travessa els Pirineus. I la primera acció bèl·lica de l'exèrcit franquista a França és de bombardejar el camp d'Argelers, on ha anat a parar l'Agustí. Què farà aleshores el jove enamorat dels diccionaris?

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ha publicat, entre altres obres, les novel·les El dia de l’ós (premi Crexells), Aiguafang (premi de la Crítica Serra d’Or), Les cròniques del déu coix (premi Lletra d’Or), El navegant (premi de la Crítica Serra d’Or); l’assaig pamfletari Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, i el joc literari titulat Xocolata desfeta. Ha conreat gairebé tots els gèneres i registres, sempre de manera personal.

"La noia de la perla" de Tracy Chevalier

La lectura del mes de juliol és... La noia de la perla de Tracy Chevalier.

Sinopsi:

Al Delft del segle XVII regna un ordre social estricte, que divideix rics i pobres, catòlics i protestants, amo i criat. Quan Griet, amb setze anys, se'n va a treballar de minyona a casa del pintor més famós de la ciutat, tothom espera que sàpiga quin és el seu lloc. Però a casa dels Vermeer, dominada per una esposa voluble i la seva formidable mare, Griet aviat atreu la mirada del seu amo. Captivat pel posat silenciós de Griet, el seu esperit intuïtiu i la seva fascinació per l'art, Vermeer comença a fer-la entrar en el seu món... un lloc enrarit, de colors exòtics i llum esplendorosa, ombres canviants i bellesa inimaginable.

Tracy Chevalier (nascuda a Washington DC el 19 d'octubre de 1962) és una escriptora d'èxit de novel·les històriques. La seva carrera va començar amb el llibre El blau virginal, però va aconseguir un reconeixement internacional amb la novel·la La noia de la perla, basada en la creació del famós quadre La noia de la perla de Vermeer. La pel·lícula adaptada de la novel·la va rebre tres nominacions als Oscars del 2004.

Més tard va publicar El mestre de la innocència el 2007, que tracta sobre dos nens que van ser veïns de William Blake al Londres de 1792; i Criatures extraordinàries el 2009, que s'inspira en la vida de Mary Anning, una col·leccionista de fòssils anglesa del Segle XIX.

Aquesta darrera història, igual que va passar amb La noia de la perla, també està sent adaptada a la pantalla gran. Els drets cinematogràfics de Criatures extraordinàries els ha aconseguit l'empresa Galvanized Filmgroup amb l'objectiu de realitzar una producció australobritànica partint d'un guió de Jan Sardi.

El 2013 va publicar L'última fugida que explica la història d'Honor Bright, una dona quàquer anglesa que emigra a l'Ohio dels anys 1840. Aquesta novel·la va rebre l'Ohioana Book Award i va ser escollida pel Richard and Judy Book Club la tardor del 2013.

"Una tempesta" d'Imma Monsó

La lectura del mes de maig és... Una tempesta d'Imma Monsó.

Sinopsi:

Una escriptora que es dirigeix a fer una xerrada literària en un poblet del Pirineu es troba a la carretera amb una ambulància, en plena tempesta. Els conductors porten un jove que ha tingut un accident i acaba de morir. L'indici per esbrinar-ne la identitat és un mòbil, on hi ha el darrer missatge que ha rebut.

Imma Monsó va publicar la primera novel·la el 1996, No se sap mai, que va obtenir un gran èxit de públic i de crítica. La versió castellana, Nunca se sabe, va ser guardonada amb el Premio Tigre Juan 1997. La seva segona obra, Com unes vacances, va obtenir el 1998 el Premi Prudenci Bertrana i també el Premi Cavall Verd, en haver estat escollida per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana com la millor novel·la de 1998. La tercera novel·la, Tot un caràcter (2001), la va consolidar com a autora. Ha publicat els reculls de contes Millor que no m'ho expliquis (Premi Ciutat de Barcelona 2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). El 2006 va publicar Un home de paraula, una obra extraordinària que va merèixer els premis Salambó, Terenci Moix i Maria Àngels Anglada a la millor novel·la en català de l'any. L'any 2009 va publicar Una tempesta.

"Aloma" de Mercè Rodoreda

La lectura del mes d'abril és... Aloma de Mercè Rodoreda.

Sinopsi:

Aloma, editada inicialment el 1938, és la novel·la que enllaça les produccions de preguerra i de postguerra de Mercè Rodoreda. És l'únic títol de la seva primera etapa que l'escriptora va reconèixer, i la versió revisada de 1969 (la definitiva i que, per tant, s'ofereix aquí) permet observar l'evolució de l'autora i comprendre millor el conjunt de la seva obra. Neus Real, professora de la UAB i guanyadora del Premi Fundació Mercè Rodoreda 2005, ha elaborat un pròleg i unes propostes de treball que volen ser una eina útil per als professors i els estudiants que s'aproximin tant a Aloma com a la narrativa rodorediana. Aloma narra la història de la relació entre la jove barcelonina de divuit anys que dóna títol a la novel·la i Robert, el parent polític ja madur vingut d'Amèrica. El relat es concentra en els sentiments contradictoris d'Aloma, en com viu la relació tant individualment com respecte del seu entorn social i en la manera com tot plegat enfronta dramàticament la noia a una realitat molt diferent de qualsevol ideal adolescent.

Mercè Rodoreda (Barcelona 1908-Girona 1983) és sens dubte l'escriptora més universal de la literatura catalana. Al domini absolut dels dos grans gèneres narratius, la novel·la i el conte, hi va arribar en la seva maduresa, passats els quaranta anys, quan vivia exiliada a París i després a Ginebra: són els anys de Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar i La meva Cristina i altres contes (1967) i la segona versió d'Aloma (1969). Quan va tornar a Catalunya i es va establir definitivament a Romanyà de la Selva, Rodoreda va seguir donant mostres del seu domini de tots dos gèneres amb Mirall trencat (1974), Semblava de seda i altres contes (1978), Quanta quanta guerra... i Viatges i flors (1980); i caldria afegir-hi, encara, la novel·la pòstuma i inacabada La mort i la primavera.

Però la qualitat esclatant de l'obra de Mercè Rodoreda en els últims vint-i-cinc anys de la seva vida no s'explicaria sense la seva obra de joventut: sense els seus anys de formació com a escriptora durant la segona República. En aquest període barceloní, Rodoreda va publicar cinc novel·les — Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir i Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936) i la primera versió d'Aloma (1938)—, un munt de narracions, contes infantils, articles i entrevistes. Tota aquesta producció primerenca de Mercè Rodoreda, publicada dispersament i molt poc coneguda, es posa per primera vegada a l'abast del públic lector amb el volum Obra de joventut.

"Patria" de Fernando Aramburu

La lectura del mes de març és... Patria de Fernando Aramburu.

Sinopsi:

El día en que ETA anuncia el abandono de las armas, Bittori se dirige al cementerio para contarle a la tumba de su marido el Txato, asesinado por los terroristas, que ha decidido volver a la casa donde vivieron. ¿Podrá convivir con quienes la acosaron antes y después del atentado que trastocó su vida y la de su familia? ¿Podrá saber quién fue el encapuchado que un día lluvioso mató a su marido, cuando volvía de su empresa de transportes? Por más que llegue a escondidas, la presencia de Bittori alterará la falsa tranquilidad del pueblo, sobre todo de su vecina Miren, amiga íntima en otro tiempo, y madre de Joxe Mari, un terrorista encarcelado y sospechoso de los peores temores de Bittori. ¿Qué pasó entre esas dos mujeres? ¿Qué ha envenenado la vida de sus hijos y sus maridos tan unidos en el pasado? Con sus desgarros disimulados y sus convicciones inquebrantables, con sus heridas y sus valentías, la historia incandescente de sus vidas antes y después del cráter que fue la muerte del Txato, nos habla de la imposibilidad de olvidar y de la necesidad de perdón en una comunidad rota por el fanatismo político.

Fernando Aramburu (San Sebastián, 1959) está ya considerado como uno de los narradores más destacados en lengua española. De entre sus obras destacan Los peces de la amargura (2006, XI Premio Mario Vargas Llosa NH, IV Premio Dulce Chacón y Premio Real Academia Española 2008), Los ojos vacíos (2000, Premio Euskadi), Años lentos (2012, VII Premio Tusquets Editores de Novela y Premio de los Libreros de Madrid) y Ávidas pretensiones (Premio Biblioteca Breve 2014). Pero ha sido su novela Patria, de apabullante éxito entre los lectores y merecedora de unánime reconocimiento (Premio Nacional de Narrativa, Premio de la Crítica, Premio Euskadi, Premio Francisco Umbral, Premio Dulce Chacón, Premio Arcebispo Juan de San Clemente…), la que lo ha situado como un escritor llamado a marcar época. Su anterior libro, Autorretrato sin mí (2018), es un delicioso y personal conjunto de prosas poéticas.

"Medusa" de Ricardo Menéndez Salmón

La lectura del mes de gener és... Medusa de Ricardo Menéndez Salmón.

Sinopsi:

Des de nen, a Prohaska li fascinen les imatges. A elles dedicarà la seva vida, com a cineasta, fotògraf i pintor. Però Prohaska és un artista molt singular, obsessionat amb la desaparició i la invisibilitat, un home paradoxal de qui no es conserva una sola imatge, però que no obstant això sembla haver-ho vist tot. L'actitud d'aquest artista multi-disciplinar planteja dues preguntes incòmodes: es pot viure sense ideologia? Es pot mirar amb impunitat? Aquesta novel·la proposa un travelling vertiginós, en el temps i a l'espai, que recorre no només l'entranya del feroç segle vint, la crueltat del qual Prohaska s'obstina a retratar, sinó el mapa complet de la vergonya humana. Medusa perllonga així l'assumpte central del projecte narratiu de Ricardo Menéndez Salmón: preguntar-se per la nostra responsabilitat davant les hecatombes de la Història i desentranyar què poder (o quina condemna) posseeix l'art per enfrontar-se a aquests abismes.

Ricardo Menéndez Salmón. Gijón, 1971. Escriptor, crític i editor asturià. Estudià filosofia a la Universitat d’Oviedo i debutà en la literatura a vint-i-sis anys amb la col·lecció de relats Los desposeídos (1997, premi Asturias Joven de Narrativa), a la qual seguiren les novel·les La filosofía en invierno (1999), Panóptico (2001), Los arrebatados (2003) i La noche feroz (2006). Amb Los caballos azules (2005), un altre recull de narrativa breu, obtingué el Premi de la Crítica d’Astúries. Director editorial del segell KRK Edicione. Col·laborador de mitjans com El Comercio, La Nueva España o Babelia, entre el 2007 i el 2009 presentà l'anomenada Trilogia del Mal, composada per La ofensa, Derrumbe i El corrector, que li donaren un notable prestigi i que foren traduïdes a l'italià, el portuguès, l'alemany, el francès i l'holandès. A més, és autor d'assaigs com Travesías del mal: Conrad, Céline, Bolaño (2007) o Asturias para Vera (2010, premi Llanes de Viajes). Amb La luz es más antigua que el amor (2010) obtingué el premi Cálamo-Otra Mirada.