"Paraíso inhabitado" de Ana María Matute

La lectura del mes de novembre és... Paraíso inhabitado de Ana María Matute.

Sinopsi:

«Nací cuando mis padres ya no se querían», recuerda Adriana, mucho después de que todo haya sucedido. Por ello, la niña se crea un paraíso propio, poblado por amigos imaginarios y una familia de su elección.

«Uno de mis recuerdos más lejanos se remonta a la noche en que vi correr al Unicornio que vivía enmarcado en la reproducción de un famoso tapiz. Con asombrosa nitidez, le vi echar a correr y desaparecer por un ángulo del marco, para reaparecer enseguida y retomar su lugar; hermoso, blanquísimo y enigmático.»

Esta felicidad a medida se ve perturbada cuando Adriana debe iniciar el periplo escolar y entrar definitivamente en el mundo de los adultos, un entorno que le resulta ajeno cuando no hostil. Sin embargo, siempre queda un refugio bajo las relucientes estrellas escondidas en los cristales de la lámpara del salón.

Ana María Matute (Barcelona, 1925-2014) ha cosechado los premios literarios más prestigiosos por su obra, entre la que figuran las novelas Los Abel (finalista del Premio Nadal 1947), Fiesta al Noroeste (Premio Café Gijón 1952), Pequeño teatro (Premio Planeta 1954), Los hijos muertos (Premio de la Crítica 1958 y Premio Nacional de Literatura 1959), Primera memoria (Premio Nadal 1959), Los soldados lloran de noche (Premio Fastenrath de la Real Academia Española 1962), La trampa (1969), La torre vigía (1971), Olvidado Rey Gudú (1996), Aranmanoth (2000), y Paraíso inhabitado (2008). También es autora de cuentos infantiles y de varios libros de relatos, reunidos en el volumen La puerta de la luna (2010). Miembro de la Real Academia Española y de la Hispanic Society of America, en 2007 fue galardonada con el Premio Nacional de las Letras por el conjunto de su obra y, en 2010, con el Premio Cervantes.

"Senyoria" de Jaume Cabré

La lectura del mes d'octubre és... Senyoria de Jaume Cabré.

Sinopsi:

A la Barcelona del 1799, mentre la cort sense rei es preparava per rebre un any nou i un nou segle, un seguit d'atzars fatals van relacionar les vides d'un joveníssim poeta, emblema del nou esperit romàntic, i del poderós jutge i regent civil de l'Audiència Rafel Massó, un home obsessionat pel poder, afeccionat a l'astronomia i amb una inclinació perillosa per les dones joves. Senyoria recrea amb veracitat l'ambient de l'època i dóna vida a un gran nombre de personatges que s'encreuen en una novel·la de passions i d'intrigues, de corrupció política i de lluites pel poder.

Jaume Cabré (Barcelona, 1947) va saltar amb força en el panorama literari internacional d'avui amb la novel·la Les veus del Pamano, i també amb les seves novel·les Fra Junoy o l'agonia dels sons, Senyoria i L'ombra de l'eunuc; també cal destacar el seu recull de contes Viatge d'hivern, l'obra de teatre Pluja seca, i els llibres d’assaig El sentit de la ficció, La matèria de l'esperit i Les incerteses. Ha escrit guions televisius i cinematogràfics. És membre de l'Institut d'Estudis Catalans i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest salt es va consolidar amb Jo confesso, la seva darrera novel·la, premiada amb el Prix Courrier International a la millor novel·la estrangera 2013 i el Premi Ciutat de Barcelona 2013 a la projecció internacional de la ciutat. És l'obra monumental que l'ha consolidat com el referent indiscutible dels autors catalans contemporanis.

"Narracions extraordinàries" d'Edgar Allan Poe

La lectura del mes de juliol és... Narracions extraordinàries d'Edgar Allan Poe.

Sinopsi:

La tebior amb què van ser rebudes les narracions de Poe als Estats Units contrasta amb l'entusiasme que van generar, ja des d'època primerenca, a Europa. Baudelaire a França, Manganelli a Itàlia, Julio Cortázar o Carles Riba van quedar fascinats pel món que Poe va saber crear, la invenció del nou gènere que presentava i l'estil de la seva escriptura. D'aquesta fascinació va néixer la necessitat de traduir-lo i presentar-lo com el que és, una de les més grans figures de la literatura. Carles Riba i Edgar Allan Poe es donen la mà en el present volum, en un rar encontre difícil de superar.

Edgar Allan Poe (19 de gener del 1809 - 7 d'octubre del 1849) fou un escriptor romàntic en llengua anglesa dels Estats Units d'Amèrica. Va escriure poesia, novel·la i relats curts. Conegut sobretot pels seus relats de temes fantàstics i d'horror, és considerat el pare del conte de terror psicològic i dels relats curts del seu país. Va ser un precursor del relat detectivesc i de la literatura de ciència-ficció, i renovador de l'anomenada novel·la gòtica. Va exercir una gran influència en la literatura simbolista francesa, però la seva empremta arriba molt més lluny: són deutors seus tota la literatura de fantasmes victoriana i, en major o menor mesura, autors com Kafka, Lovecraft, Borges, etc.

"El jugador" de Fiódor Dostoievski

La lectura del mes de juny és... El jugador de Fiódor Dostoievski.

Sinopsi:

A hores d'ara ningú podria arrabassar a F.M. Dostoievski (1821-1861) el títol de gran coneixedor de l'ànima humana i de tots els seus impulsos contradictoris. I això és el que reflecteix el personatge d'Aleksei Ivànovitx, protagonista d'El jugador (1866), novel·la autobiogràfica, d'expiació, on l'autor es proposa retratar un cert tipus de rus que transhuma per l'Europa culta que ell detesta però que alhora el té atrapat en les seues xarxes, com detesta el seu país natal, sense perdre de vista, però, ni la maldat ni l'estupidesa ni la hipocresia alienes.

Fiódor Dostoievski (Moscú, 1821-1881). Fiódor Mijailovich Dostoievski, novel·lista, va començar des de molt jove a desenvolupar les seves qualitats com a escriptor. Després de treballar vint anys com a traductor a Sant Petesburg, la seva novel·la epistolar Pobres gentes li va proporcionar una efímera fama, ja que les seves següents obres van deixar a l'autor oblidat totalment. Condemnat a mort i indultat moments abans de la seva execució, la seva estada a Sibèria  va marcar els esdeveniments posteriors de la seva producció posterior, que el va consolidar com a escriptor d'èxit. Representant de la "novel·la d'idees", en les seves obres apareixen trets de modernitat, sobretot el tractament del detall i la quotidianitat, en el to vívid i real dels diàlegs, i en el sentit irònic que apunta en ocasions juntament a la tragèdia moral dels seus personatges.

"La lluna de paper" d'Andrea Camilleri

La lectura del mes de març és... La lluna de paper d'Andrea Camilleri.

Sinopsi:

Ha arribat un punt que el comissari Montalbano ja conversa de tu a tu amb la vellesa incipient, i mentre comença a conviure amb el rellotge biològic de la mort, vet aquí que el destí li planta dues dones davant. Una, extrovertida i descaradament sensual; l'altra, secreta i d'ardors morbosos, capaç d'enfrontar-se a tot i d'amagar-ho tot. Naturalment les esques i paranys que es posen l'una a l'altra no el deixen respirar. "Quan era minyó, una vegada son pare li va explicar, de per riure, que la lluna que veia allà dalt al cel era feta de paper. I ell, que es creia cada paraula que sortia de la boca de son pare, se l'havia cregut. I resulta que ara, madur, experimentat, home dotat de cervell i d'intuïció, s'havia cregut com una criatura dues dones que li havien explicat que la lluna era de paper". Una vegada més el nostre investigador sicilià haurà de destriar el gra de la palla d'un crim aparentment passional darrere el qual s'hi amaguen les giragonses més inesperades... Joc clandestí, professors que empaiten jovenetes, delictes financers i, naturalment, polítics que es dediquen a qualsevol cosa menys a la política. I tot gràcies a una clau que en Montalbano tot sol no hauria trobat mai.

Andrea Camilleri, director teatral i guionista, va néixer a Sicília el 1925 i es va iniciar en el món literari amb muntatges d'obres de Pirandello, Ionesco, T. S. Elliot i Beckett, a més de produccions policíaques per a la televisió. Va ser autor de nombrosos llibres, tot i que l'èxit li ha arribat de la mà de la sèrie de novel·les que tenen com a protagonista el comissari Montalbano. L'estructura policíaca d'aquestes històries és més aviat un pretext de l'autor per oferir-nos, amb un vocabulari molt ric en dialectalismes, un retrat ben viu de la societat italiana. Els títols del «cicle Montalbano» inclouen La forma de l'aigua, El gos de terracota, El lladre de pastissets, La veu del violí, L'excursió a Tíndari, Un gir decisiu, La paciència de l'aranya, La lluna de paper, Foguerada d'agost, Les ales de l'esfinx, La pista de sorra, El camp del terrissaire, L'edat del dubte, La dansa de la gavina, El joc de pistes, El somirure de l'Angelica i El joc dels miralls entre d’altres, tots publicats en català per Edicions 62.

"Tot un caràcter" d'Imma Monsó

La lectura del mes de gener és... Tot un caràcter d'Imma Monsó.

Sinopsi:

La Júlia Ares, una dona enèrgica, extremista i experta en la provocació verbal, té dues filles, una de les quals, la més petita, encara viu amb ella. Entre totes dues hi ha establert un joc d'amor i hostilitat a causa de l'aparent contraposició de dues personalitats ben diferents: casolana, tranquil·la i sempre a la defensiva, la filla; impetuosa, hiperactiva, segura de si mateixa, la mare. I tot i que la filla sempre ha considerat que no ha heretat en absolut ni l'exuberància, ni el carisma, ni la simpatia atroç de la mare, gairebé d'improvís comença a assemblar-s'hi de manera alarmant. Amb una gran agudesa i ironia, la mà mestra d'Imma Monsó assoleix el ritme del pensament i ens mostra les ambigüitats psicològiques de les relacions entre mares i filles. Tot un caràcter és un apropament viu i àgil, extremadament perspicaç, als amagatalls del nostre temperament.

Imma Monsó va publicar la primera novel·la el 1996, No se sap mai, que va obtenir un gran èxit de públic i de crítica. La versió castellana, Nunca se sabe, va ser guardonada amb el Premio Tigre Juan 1997. La seva segona obra, Com unes vacances, va obtenir el 1998 el Premi Prudenci Bertrana i també el Premi Cavall Verd, en haver estat escollida per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana com la millor novel·la de 1998. La tercera novel·la, Tot un caràcter (2001), la va consolidar com a autora. Ha publicat els reculls de contes Millor que no m'ho expliquis (Premi Ciutat de Barcelona 2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). El 2006 va publicar Un home de paraula, una obra extraordinària que va merèixer els premis Salambó, Terenci Moix i Maria Àngels Anglada a la millor novel·la en català de l'any. L'any 2009 va publicar Una tempesta.

"Un home de paraula" d'Imma Monsó

La lectura del mes de gener és... Un home de paraula d'Imma Monsó.

Sinopsi:

Quan un ésser estimat desapareix de la nostra vida, com conciliar la necessitat d'oblidar amb el fort desig de no fer-ho mai? Com conjugar el record i l'oblit de la millor manera possible? Què és el que fa durar, sovint incomprensiblement, l'amor en una parella? Són les preguntes que es fa una dona de 43 anys al llarg d'aquestes pàgines i alhora, amb humor i vitalitat, fa un repàs a la singular personalitat de l'home amb qui va conviure durant setze anys, les anècdotes que van envoltar la seva relació, els viatges, l'adopció de la seva filla, la complicitat intel·lectual que es va crear entre tots dos...

Una novel·la que és un singular tractat del dol, i un intent de reconstruir la presència de l'ésser desaparegut a base de paraules i humor, les úniques armes que poden guanyar la partida a la mort.

Imma Monsó va publicar la primera novel·la el 1996, No se sap mai, que va obtenir un gran èxit de públic i de crítica. La versió castellana, Nunca se sabe, va ser guardonada amb el Premio Tigre Juan 1997. La seva segona obra, Com unes vacances, va obtenir el 1998 el Premi Prudenci Bertrana i també el Premi Cavall Verd, en haver estat escollida per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana com la millor novel·la de 1998. La tercera novel·la, Tot un caràcter (2001), la va consolidar com a autora. Ha publicat els reculls de contes Millor que no m'ho expliquis (Premi Ciutat de Barcelona 2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). El 2006 va publicar Un home de paraula, una obra extraordinària que va merèixer els premis Salambó, Terenci Moix i Maria Àngels Anglada a la millor novel·la en català de l'any. L'any 2009 va publicar Una tempesta.