"El corazón helado" d'Almudena Grandes

La lectura del mes de novembre és... El corazón helado d'Almudena Grandes.

Sinopsi:

El día de su muerte, Julio Carrión, poderoso hombre de negocios cuya fortuna se remonta a los años del franquismo, deja a sus hijos una sustanciosa herencia pero también muchos puntos oscuros de su pasado y de su experiencia en la Guerra Civil y en la División Azul. En su entierro, en febrero de 2005, su hijo Álvaro, el único que no ha querido dedicarse a los negocios familiares, se sorprende por la presencia de una mujer joven y atractiva, a la que nadie había visto antes y que parece delatar aspectos desconocidos de la vida íntima de su padre. Raquel Fernández Perea, por su parte, hija y nieta de exiliados en Francia, lo sabe en cambio casi todo sobre el pasado de sus progenitores y abuelos, a los que ha preguntado sobre su experiencia de la guerra y del exilio. Para ella sólo una historia permanece sin aclarar: la de una tarde en que acompañó a su abuelo, recién regresado a Madrid, y visitaron a unos desconocidos con los que intuyó que existía una deuda pendiente. Álvaro y Raquel están condenados a encontrarse porque sus respectivas historias familiares, que son también la historia de muchas familias en España, desde la Guerra Civil hasta la Transición, forman parte de sí mismos y explican además sus orígenes, su presente. También porque, sin saberlo, se sentirán atraídos sin remedio.

Almudena Grandes (Madrid, 1960) se dio a conocer en 1989 con Las edades de Lulú, XI Premio La Sonrisa Vertical. Desde entonces el aplauso de los lectores y de la crítica no ha dejado de acompañarla. Sus novelas Te llamaré Viernes, Malena es un nombre de tango, Atlas de geografía humana, Los aires difíciles, Castillos de cartón, El corazón helado y Los besos en el pan, junto con los volúmenes de cuentos Modelos de mujer y Estaciones de paso, la han convertido en uno de los nombres más consolidados y de mayor proyección internacional de la literatura española contemporánea. Varias de sus obras han sido llevadas al cine, y han merecido, entre otros, el Premio de la Fundación Lara, el Premio de los Libreros de Madrid y el de los de Sevilla, el Rapallo Carige y el Prix Méditerranée. En 2010 publicó Inés y la alegría (Premio de la Crítica de Madrid, el Premio Iberoamericano de Novela Elena Poniatowska y el Premio Sor Juana Inés de la Cruz), primer título de la serie Episodios de una Guerra Interminable, a la que siguieron El lector de Julio Verne (2012), Las tres bodas de Manolita (2014) y Los pacientes del doctor García (2017; Premio Nacional de Narrativa).

"Tòquio Blues" de Haruki Murakami

La lectura del mes de setembre és... Tòquio Blues de Haruki Murakami.

Sinopsi:

Considerada el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa, i amb èxit aclaparador arreu del món, Tòquio blues narra l'educació sentimental d'un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Introvertit, tímid i seriós, Toru Watanabe s'enamora perdudament de Naoko, una noia continguda i impenetrable, i pateix una crisi post-adolescent que el porta a l'aïllament social i a la reclusió. Per sortir-ne, i davant les dificultats de la seva relació amb la Naoko, Toru es llança a un espiral de sexe esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil. Tendra, escrita amb to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil, Tòquio blues és una novel·la rodona i plena d'humor que beu de Salinger, Sylvia Plath i Harper Lee. Amb el Japó contemporani com a teló de fons, i ple d'influències occidentals, Haruki Murakami ens narra, amb una encertada i equilibrada mescla de malenconia i sentit de l'humor, les angoixes adolescents, el desengany del primer amor, la reclusió en un mateix i el trànsit a l'edat adulta.

Haruki Murakami (Kyoto, 1949) es va llicenciar en literatura a la Universitat de Waseda. Durant els primers anys de la seva carrera literària, va compaginar l'escriptura amb la regència d'un local de jazz. Amb les seves novel·les ha guanyat prestigiosos premis, com ara el Premi Noma, el Premi Tanizaki i el Premi Literari Yomiuri. Gran admirador de la cultura pop, dels films de terror i de la novel·la negra, la seva literatura es recrea en les insatisfaccions de la vida urbana i en unes relacions humanes misterioses i delicades. Murakami ha viscut als Estats Units, ha estat professor convidat a la Universitat de Princeton i ha traduït diversos autors nord-americans, com ara Raymond Carver, John Irving i F. Scott Fitzgerald. Les seves novel·les s'han publicat en catorze llengües. Editorial Empúries li ha publicat El meu amor Sputnik, L'amant perillosa, la celebradíssima Tòquio Blues, Kafka a la platja, After Dark, Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, la monumental trilogia 1Q84, el recull de contes El salze cec i la dona adormida i les seves reflexions sobre com encaixen l'esport, l'escriptura i la vida a De què parlo quan parlo de córrer (totes també a labutxaca). Recentment, Empúries ha recuperat la novel·la Balla, balla, balla, una faula perfecta del nostre temps. Ha rebut nombrosos premis. El darrer, el XXIII Premi Internacional de Catalunya 2011, que atorga la Generalitat de Catalunya.

"Seda" d'Alessandro Baricco

La lectura del mes de juliol és... Seda d'Alessandro Baricco.

Sinopsi:

Seda no és una novel·la, ni tampoc un conte; Seda és una història. Comença amb un home que travessa el món, i acaba amb un llac que s'està allí, un dia de vent. L'home es diu Hervé Joncour. El llac no se sap. Es podria dir que és una història d'amor. Però si només fos això no hauria valgut la pena explicar-la.

Al mig hi ha desigs, i dolors, però un nom autèntic, per dir-los no el tens. I tanmateix no és amor. Potser val la pena aclarir que es tracta d'una història del segle dinou: només perquè ningú no esperi avions, màquines de rentar ni psicoanalistes. No n'hi ha. Potser en una altra ocasió.

Alessandro Baricco (Torí, 25 de gener de 1958) és un escriptor italià que col·labora habitualment amb els mitjans de comunicació fent crítica musical. Ha impartit classes d'escriptura creativa i ha guanyat el Prix Médicis, entre altres guardons. És un dels exponents de la narrativa italiana contemporània, traduït arreu del món.

Dins el món del cinema, el 1995 va interpretar la pel·lícula Il cielo è sempre più blu, d'Antonello Grimaldi. L'any 2008 va dirigir el seu primer film, Lezione ventuno.

"El millor dels mons" de Quim Monzó

La lectura del mes de juliol és... El millor dels mons de Quim Monzó.

Sinopsi:

Aquest és el nou llibre de relats de Quim Monzó. Conté tretze contes i una nouvelle tenyits d'una incitant comicitat negra. Són històries cruels, travessades per la felicitat, la violència i els inferns privats, i poblades per personatges obsessius amb la rialla a contrapeu. Monzó suma —a la mestria demostrada en els llibres anteriors— noves estratègies narratives, i fa servir amb originalitat tota una gamma de tons que confereixen a El millor dels mons una força singular i ens el mostren com un innegable nou pas endavant.

Joaquim Monzó i Gómez (Barcelona, 24 de març de 1952). Treballà com a grafista, realitzador cinematogràfic i corresponsal en alguns conflictes bèl·lics (Vietnam, Cambodja). El 1976 publicà la seva primera novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres, que rebé el premi Prudenci Bertrana, i l’any següent, Self Service, en col·laboració amb Biel Mesquida, obres considerades representatives de l'anomenada generació dels setanta i influïdes per la contracultura.

En els relats d’Uf, va dir ell (1978) mostrà les característiques bàsiques que definirien la seva obra posterior: concisió i exactitud en l'expressió, distanciament, humor negre, coherència interna del relat i temes quotidians que deriven en tragicomèdia, trets molt relacionables amb la seva preferència pel conte per sobre de la novel·la; les escasses incursions en aquest gènere (Benzina, 1983; La magnitud de la tragèdia, 1989, Premi dels lectors d’El Temps) participen també d'aquest esperit.

La resta de la seva producció de ficció és formada per Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980, premi Crítica Serra d’Or 1981), L’illa de Maians (1985, premi Crítica Serra d’Or 1986), El perquè de tot plegat (1993, premis Crítica Serra d’Or i Ciutat de Barcelona 1994), Guadalajara (1996, premi Crítica Serra d’Or 1997), Vuitanta-sis contes (1999, premi Lletra d’Or i Premi Nacional de literatura catalana de narrativa 2000), edició revisada de la seva obra en narrativa curta, El millor dels mons (2001), Tres Nadals (2003) i Mil cretins (2007, premi Maria Àngels Anglada de Narrativa 2008).

Durant els anys setanta participà en el col·lectiu Ofèlia Dracs. Col·laborador habitual de la premsa, primerament als diaris Avui i, posteriorment, a La Vanguardia, entre d'altres, ha publicat també reculls d'articles: El dia del senyor (1984), Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1995), Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998), Tot és mentida (2000), El tema del tema (2003), Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn (2004), Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010) i Taula i barra (2017). A banda, escriví, amb Cuca Canals, els diàlegs de Jamón, jamón del director de cinema J.J. Bigas Luna i, en teatre, és coautor de El tango de Don Joan, amb Jérôme Savary.

Ha traduït, entre altres autors, M. Shelley, T. Hardy, H. James, R. Coover, R. Dahl i T. Capote. El 2007 rebé el premi Trajectòria. Aquest any feu el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana era la convidada d'honor. L'any 2018 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. 

"Les veus del Pamano" de Jaume Cabré

La lectura del mes de maig és... Les veus del Pamano de Jaume Cabré.

Sinopsi:

La Tina, una pacífica mestra i fotògrafa que treballa en una escola de Sort, fa unes fotografies d'un vell edifici escolar del poble de Torena que és a punt de ser enderrocat. Un simple gest. Clic. I ja està. El lector anirà descobrint pàgina a pàgina, les conseqüències d'aquest fet aparentment banal. Els anys quaranta, el maquis, la misèria moral del franquisme, les covardies personals i col·lectives, les heroïcitats més impensables que es van esdevenir al Pirineus pallaresos d'ençà que les tropes franquistes van arrasar amb inusitada ferocitat aquella zona durant la guerra civil i els esforços per oblidar, tergiversar o recordar obstinadament els fets, desemboquen a començaments del segle vint-i-u i interpel·len els personatges que, al cap de tant de temps, es decideixen a tibar la manta de la Història. L'extraordinària aventura personal d'Oriol Fontelles i Elisenda Vilabrú, els afers de Tina Bros, la singularitat de Jaume Serrallac i el drama del Ventureta ha conquerit els lectors d'Europa. La novel·la ha estat traduïda a l'alemany, al castellà, al francès, a l'hongarès, al romanès, al neerlandès i a l'eslovè, entre d'altres. Recentment s'ha estrenat la seva versió televisiva.

Jaume Cabré (Barcelona, 1947) va saltar amb força en el panorama literari internacional d’avui amb la novel·la Les veus del Pamano, i també amb les seves novel·les Fra Junoy o l'agonia dels sons, Senyoria i L'ombra de l'eunuc; també cal destacar el seu recull de contes Viatge d'hivern, l'obra de teatre Pluja seca, i els llibres d’assaig El sentit de la ficció, La matèria de l'esperit i Les incerteses. Ha escrit guions televisius i cinematogràfics. És membre de l'Institut d'Estudis Catalans i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest salt es va consolidar amb Jo confesso, la seva darrera novel·la, premiada amb el Prix Courrier International a la millor novel·la estrangera 2013 i el Premi Ciutat de Barcelona 2013 a la projecció internacional de la ciutat. És l'obra monumental que l'ha consolidat com el referent indiscutible dels autors catalans contemporanis.

"El carrer de les camèlies" de Mercè Rodoreda

La lectura del mes de maig és... El carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda.

Sinopsi:

Em van deixar al carrer de les Camèlies, al peu d'un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Així comença la història de Cecília Ce, escrita just després de La plaça del Diamant. Però aquí, en lloc d'una sacrificada mare de família, qui s'explica és una dona marginada que viu de "fer senyors". Cecília Ce busca la companyia dels homes a les barraques del Somorrostro i als pisos rics de l'Eixample. El seu viatge al final de la nit és una de les peces més fortes de l'obra rodorediana.

Mercè Rodoreda (Barcelona 1908-Girona 1983) és sens dubte l'escriptora més universal de la literatura catalana. Al domini absolut dels dos grans gèneres narratius, la novel·la i el conte, hi va arribar en la seva maduresa, passats els quaranta anys, quan vivia exiliada a París i després a Ginebra: són els anys de Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar i La meva Cristina i altres contes (1967) i la segona versió d'Aloma (1969). Quan va tornar a Catalunya i es va establir definitivament a Romanyà de la Selva, Rodoreda va seguir donant mostres del seu domini de tots dos gèneres amb Mirall trencat (1974), Semblava de seda i altres contes (1978), Quanta quanta guerra... i Viatges i flors (1980); i caldria afegir-hi, encara, la novel·la pòstuma i inacabada La mort i la primavera.

Però la qualitat esclatant de l'obra de Mercè Rodoreda en els últims vint-i-cinc anys de la seva vida no s'explicaria sense la seva obra de joventut: sense els seus anys de formació com a escriptora durant la segona República. En aquest període barceloní, Rodoreda va publicar cinc novel·les — Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir i Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936) i la primera versió d'Aloma (1938)—, un munt de narracions, contes infantils, articles i entrevistes. Tota aquesta producció primerenca de Mercè Rodoreda, publicada dispersament i molt poc coneguda, es posa per primera vegada a l'abast del públic lector amb el volum Obra de joventut.

"Corazón tan blanco" de Javier Marías

La lectura del mes de gener és... Corazón tan blanco de Javier Marías.

Sinopsi:

«No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola...»

Así comienza esta novela magistral de Javier Marías. Pero «eso fue hace mucho tiempo», según añade el narrador: ahora es él quien está recién casado, con Luisa, y en su propio viaje de novios, estando en La Habana, ve desde el balcón de su hotel a una mujer desconocida que espera en la calle y que durante unos segundos lo confundirá con la persona con quien se ha citado. A partir de entonces el narrador sentirá un creciente e inexplicable malestar («presentimientos de desastre») ante su recién inaugurado matrimonio, e intuirá que la explicación tal vez esté en el pasado y por tanto en su propio origen, ya que su padre, Ranz, hubo de casarse tres veces para que él pudiera nacer. Lejos del investigador, el narrador de esta novela es, por el contrario, un hombre que prefiere no saber, consciente de lo peligroso que resulta escuchar y de que, una vez oídas las cosas, ya no pueden olvidarse.

La vigorosa e hipnótica prosa de Javier Marías configura en espiral esta extraordinaria novela en la que están presentes los grandes temas de su narrativa: el secreto y su posible conveniencia, el matrimonio, el asesinato, la instigación, la sospecha, el hablar y el callar, y los corazones que poco a poco se van tiñendo y acaban sabiendo lo que nunca quisieron saber.

Javier Marías (Madrid, 1951) es autor de Los dominios del lobo, Travesía del horizonte, El monarca del tiempo, El siglo, El hombre sentimental (Premio Ennio Flaiano), Todas las almas (Premio Ciudad de Barcelona), Corazón tan blanco (Premio de la Crítica, Prix l'Oeil et la Lettre, IMPAC Dublin Literary Award), Mañana en la batalla piensa en mí (Premio Fastenrath, Premio Rómulo Gallegos, Prix Femina Étranger, Premio Mondello di Palermo), Negra espalda del tiempo, de los tres volúmenes de Tu rostro mañana: 1 Fiebre y lanza (Premio Salambó), 2 Baile y sueño , 3 Veneno y sombra y adiós, de Los enamoramientos (Premio Tomasi de Lampedusa, Premio Qué Leer) y Así empieza lo malo; de las semblanzas Vidas escritas y Miramientos; de los relatos Mala índole y de la antología Cuentos únicos; de homenajes a Faulkner y Nabokov y dieciocho colecciones de artículos y ensayos. En 1997 recibió el Premio Nelly Sachs, en Dortmund; en 1998 el Premio Comunidad de Madrid; en 2000 los Premios Grinzane Cavour, en Turín, y Alberto Moravia, en Roma; en 2008 los Premios Alessio, en Turín, y José Donoso, en Chile; en 2010 The America Award en los Estados Unidos; en 2011 el Premio Nonino, en Udine, y el Premio de Literatura Europea de Austria; en 2012 el Premio Terenci Moix, y en 2015 el Premio Bottari Lattes Grinzane, todos ellos por el conjunto de su obra. Entre sus traducciones destaca Tristram Shandy (Premio Nacional de Traducción 1979). Fue profesor en la Universidad de Oxford y en la Complutense de Madrid. Sus obras se han publicado en cuarenta y tres lenguas y en cincuenta y cinco países, con más de ocho millones de ejemplares vendidos. Es miembro de la Real Academia Española.