La lectura del mes de juliol és... Josafat de Prudenci Bertrana.
Sinopsi:
Josafat és un clàssic de la literatura contemporània catalana. Escrit en 1906 per Prudenci Bertana, avui considerem aquest llibre com un dels màxims exponents de la corrent modernista del pensament.
El motiu principal que recorre el text de Bertrana és la idea de dicotomia. Amb un sensible simbolisme, les relacions de l'heroi amb el món que l'envolta són les que defineixen els preceptes de l'esmentat moviment. Així, tenim el vici contra la virtut, l'heroi contra la natura, l'individu enfront la massa… al cap i a la fi, el bé contra el mal. Els símbols (flabiol, esparvers, pluja, torres, escala de cargol. etc.) i els camps semàntics (del món pagà, de l'àmbit zoològic, etc.) suggereixen el clima estrany i efectista del relat. L'espai sagrat que embolcalla les escenes lúbriques crea un ambient de profanació i sacrilegi en la millor línia del decadentisme europeu i la prosa refinada confegida amb imatges, adjectius i una recercada llengua mascla aconsegueixen un cúmul de sensacions reveladores de la realitat.
Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941). Escriptor modernista. Estudia el batxillerat a Girona i un curs d'enginyeria industrial a Barcelona, on s'instal·la definitivament el 1911 i on dirigeix L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Exerceix de periodista i de professor de pintura. També col·labora a El Poble Català,La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya.
Literàriament es desmarca de les modes de l'època. És conegut sobretot per la novel·la Josafat (1906), la primera de la seva producció en aquest gènere, i pel recullProses bàrbares (1911), però publica els seus primers contes l'any 1903, alguns dels quals han estat considerats dels millors que s'han escrit en català. La producció contística de Bertrana té tres motius principals: el paisatge, els camperols i les bèsties. La seva obra novel·lística, estructurada des d'una observació minuciosa i detallada del món, parteix de l'experiència de la pròpia vida com a home i escriptor. És, però, en la trilogia Entre la terra i els núvols —integrada per L'hereu (1931), El vagabund (1933) i L'impenitent (1948)— on es reflecteix més el pòsit autobiogràfic, recollit al voltant de les frustracions personals, la més dolorosa de les quals és la mort de tres fills. Les memòries de la seva filla Aurora, que també es dedica a la literatura, contenen nombroses referències del seu pare.
